dimarts, 22 de març de 2016

Girona, 18 de març del 2016


Benvolgut Senyor Estigma,
Amb tot el respecte cap a vostè, li explicaré la gran tarda que em van fer passar abans-d'ahir els locutors del programa Ens patins l'embrage que s'emet en directe cada dijous, de 17 a 18h, per Ràdio Salt 97.7FM i en diferit per altres emissores.
La tarda va ser molt intensa, gairebé frenètica. A les tres amb punt ja eren tots al local de treball i començant a treballar. Només eren quatre, però semblava que de cop s'haguessin multiplicat per mil: sense ni tan sols mirar-se ja s'havien organitzat. Cadascun d'ells tenia molt clar què havia de fer i no va dubtar ni un segon.
Ells no van dubtar però jo sí. Una estona abans de dinar m'havia preparat unes preguntes per fer-los i els veia tan concentrats que no sabia quan i com els hi podria fer. La meva sort va ser que la directora del programa va aparèixer i em va donar un cop de mà.
Em vaig passar una estona observant-los. La passió que posaven en la preparació dels últims detalls del programa era fascinant. Va sorgir algun imprevist d'última hora però van saber conservar la calma.
Jo tenia ganes de saber com vivien això de fer un programa de ràdio, què significava per a ells a nivell personal. Així que tan bon punt anaven acabant de fer la feina vaig començar a fer-los les preguntes.
Vaig tenir el temps just d'entrevistar als tres nois abans no es van acabar d'imprimir els guions. Però tenir el temps just no vol dir que les respostes fossin menys sinceres ni menys profundes.
I va arribar l'assaig. Tenint molt clares les parts del programa que els costen més, van anar directes a assajar-les. I quan va fer falta les van repetir. I van recordar les dificultats que tenia cadascú. I quan s'equivocaven, ho reconeixien. Però quan ho feien bé, també s'ho reforçaven. Eren molt conscients de les seves qualitats i dels seus defectes.
Havia arribat l'hora d'agafar tot el material i anar directes cap als estudis de Ràdio Salt. No podíem pas perdre temps. Pel camí jo encara vaig aprofitar per acabar d'entrevistar als patinadors. A la noia encara no li havia fet cap pregunta.
Allà si que jo ja estava totalment perduda i ells hi estaven com a casa. Es van organitzar tan bé i tan de pressa que ni tan sols vaig ser conscient de què van fer. Només que a mi em van fer un racó a la taula perquè pogués seure amb ells i pogués escriure coses amb comoditat.
Durant tota l'hora de programa van estar concentrats, còmodes, segurs del que feien i del que deien. I s'ho van passar d'allò més bé. I val a dir, jo també!
En acabar el programa els vaig donar les gràcies per haver-m'hi deixat anar perquè havia valgut molt la pena!
Tornant cap a casa vaig estar reflexionant sobre el que m'havien explicat ells durant l'entrevista que els havia fet aquella tarda, i també el que havia estat observant jo.
Els vaig preguntar què representava per a ells, a nivell personal, fer el programa de ràdio. I gairebé tots em van respondre el mateix: treball en equip, respecte i amistat. Però, sobretot, que cada dijous, quan fan el programa en directe, es superen a ells mateixos .
I vaig acabar fent-los fer un exercici que a mi m'agrada fer, tot i que no sempre és fàcil, però penso que en un equip és necessari. I entre ells va ser molt senzill, gairebé va sorgir espontani. Els vaig preguntar quines qualitats aportava cada membre de l'equip. En van sortir unes quantes: tranquil·litat, esperit de superació, alegria, energia positiva, experiència, lideratge, joventut, iniciativa, creativitat. N'hi havia dues, però, que les aportaven tots: responsabilitat i confiança. I totes les vaig poder percebre durant el programa en directe!
El més important de tot això és que, durant tota la tarda de dijous, ni un sol moment vaig adonar-me que estava interactuant amb persones que tenen un trastorn mental, i resulta que les quatre persones en tenien.
El que li vull dir és que són persones que tenen les mateixes qualitats i les mateixes limitacions que qualsevol altra persona, la única diferència és que tenen el sistema nerviós delicat. I vostè, senyor Estigma, els té tancats amb pany i forrellat.
En canvi, hi ha persones que tenen asma (i tenen el aparell respiratori delicat), que tenen diabetis (i tenen el sistema endocrí delicat), que tenen cataractes (i tenen el sistema visual delicat), que tenen sordesa (i tenen el sistema auditiu delicat), i així un llarg etcètera. A aquestes persones les deixa totalment lliures.
Arribats en aquest punt, i per acabar, li agrairia que em contestés dues preguntes: Per què aquestes diferències tan abismals? Deixarà totalment lliures a totes les persones d'una vegada per totes?

Espero, sincerament, rebre algun dia la seva resposta.
Atentament,
El Trastorn Mental 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada