Girona, 18 de març
del 2016
Benvolgut Senyor
Estigma,
Amb
tot el respecte cap a vostè, li explicaré la gran tarda que em van
fer passar abans-d'ahir els locutors del programa Ens
patins l'embrage que s'emet en directe
cada dijous, de 17 a 18h, per Ràdio Salt 97.7FM i en diferit per
altres emissores.
La tarda va ser molt
intensa, gairebé frenètica. A les tres amb punt ja eren tots al
local de treball i començant a treballar. Només eren quatre, però
semblava que de cop s'haguessin multiplicat per mil: sense ni tan
sols mirar-se ja s'havien organitzat. Cadascun d'ells tenia molt clar
què havia de fer i no va dubtar ni un segon.
Ells no van dubtar
però jo sí. Una estona abans de dinar m'havia preparat unes
preguntes per fer-los i els veia tan concentrats que no sabia quan i
com els hi podria fer. La meva sort va ser que la directora del
programa va aparèixer i em va donar un cop de mà.
Em vaig passar una
estona observant-los. La passió que posaven en la preparació dels
últims detalls del programa era fascinant. Va sorgir algun imprevist
d'última hora però van saber conservar la calma.
Jo tenia ganes de
saber com vivien això de fer un programa de ràdio, què significava
per a ells a nivell personal. Així que tan bon punt anaven acabant
de fer la feina vaig començar a fer-los les preguntes.
Vaig tenir el temps
just d'entrevistar als tres nois abans no es van acabar d'imprimir
els guions. Però tenir el temps just no vol dir que les respostes
fossin menys sinceres ni menys profundes.
I va arribar
l'assaig. Tenint molt clares les parts del programa que els costen
més, van anar directes a assajar-les. I quan va fer falta les van
repetir. I van recordar les dificultats que tenia cadascú. I quan
s'equivocaven, ho reconeixien. Però quan ho feien bé, també s'ho
reforçaven. Eren molt conscients de les seves qualitats i dels seus
defectes.
Havia arribat l'hora
d'agafar tot el material i anar directes cap als estudis de Ràdio
Salt. No podíem pas perdre temps. Pel camí jo encara vaig aprofitar
per acabar d'entrevistar als patinadors. A la noia encara no li havia
fet cap pregunta.
Allà si que jo ja
estava totalment perduda i ells hi estaven com a casa. Es van
organitzar tan bé i tan de pressa que ni tan sols vaig ser conscient
de què van fer. Només que a mi em van fer un racó a la taula
perquè pogués seure amb ells i pogués escriure coses amb
comoditat.
Durant tota l'hora
de programa van estar concentrats, còmodes, segurs del que feien i
del que deien. I s'ho van passar d'allò més bé. I val a dir, jo
també!
En acabar el
programa els vaig donar les gràcies per haver-m'hi deixat anar
perquè havia valgut molt la pena!
Tornant cap a casa
vaig estar reflexionant sobre el que m'havien explicat ells durant
l'entrevista que els havia fet aquella tarda, i també el que havia
estat observant jo.
Els vaig preguntar
què representava per a ells, a nivell personal, fer el programa de
ràdio. I gairebé tots em van respondre el mateix: treball en equip,
respecte i amistat. Però, sobretot, que cada dijous, quan fan el
programa en directe, es superen a ells mateixos .
I vaig acabar
fent-los fer un exercici que a mi m'agrada fer, tot i que no sempre
és fàcil, però penso que en un equip és necessari. I entre ells
va ser molt senzill, gairebé va sorgir espontani. Els vaig preguntar
quines qualitats aportava cada membre de l'equip. En van sortir unes
quantes: tranquil·litat, esperit de superació, alegria, energia
positiva, experiència, lideratge, joventut, iniciativa, creativitat.
N'hi havia dues, però, que les aportaven tots: responsabilitat i
confiança. I totes les vaig poder percebre durant el programa en
directe!
El
més important de tot això és que, durant tota la tarda de dijous,
ni un sol moment vaig adonar-me que
estava interactuant amb persones que tenen un trastorn mental, i
resulta que les quatre persones en tenien.
El que li vull dir
és que són persones que tenen les mateixes qualitats i les mateixes
limitacions que qualsevol altra persona, la única diferència és
que tenen el sistema nerviós delicat. I vostè, senyor Estigma, els
té tancats amb pany i forrellat.
En canvi, hi ha
persones que tenen asma (i tenen el aparell respiratori delicat), que
tenen diabetis (i tenen el sistema endocrí delicat), que tenen
cataractes (i tenen el sistema visual delicat), que tenen sordesa (i
tenen el sistema auditiu delicat), i així un llarg etcètera. A
aquestes persones les deixa totalment lliures.
Arribats en aquest
punt, i per acabar, li agrairia que em contestés dues preguntes: Per
què aquestes diferències tan abismals? Deixarà totalment lliures a
totes les persones d'una vegada per totes?
Espero, sincerament, rebre algun dia la seva resposta.
Atentament,
El Trastorn Mental
